La línia que separa l’espectador del jugador en el beisbol és terriblement fina. El camp no s’acaba amb les ratlles, i sovint els jugadors s’aboquen o entren a les grades per aconseguir una eliminació. El gol del beisbol és colpejar la pilota fins a fora del camp, i el somni de tot aficionat, recollir-la. Sense saber això no es pot entendre que una afició, i gairebé una ciutat sencera, puguin culpar un espectador d’una derrota del seu equip. Va passar l’octubre del 2003. Els Chicago Cubs eren a un pas d’arribar a la final de la lliga americana de beisbol per primer cop des d’un llunyà 1945. Una sequera tan llarga de títols i finals havia alimentat tot tipus de supersticions i llegendes de malastrugança, la més coneguda de les quals explica que durant un dels partits d’aquelles finals del 1945 el propietari d’una taverna va ser expulsat de l’estadi perquè es va presentar al partit amb una cabra que feia molt mala olor. Mentre marxava enfurismat de l’estadi, Billy Sianis va deixar anar una frase que es va interpretar com una maledicció: “Els Cubs no guanyaran mai més!”. Els Cubs no han arribat mai més a les finals des de la maledicció de la cabra.
Però aquest cop l’equip de Chicago era a una victòria de les World Series, guanyava per 3 a 2 la sèrie contra els Marlins de Florida, i el sisè partit es jugava a casa. A la vuitena entrada els Cubs guanyaven 3 a 0, la final era a tocar. I llavors va passar: el batedor Luis Castillo va engaltar una bola alta que va a caure entre les grades i el camp. L’exterior esquerra Moisés Alou va córrer per agafar-la i eliminar així el batedor, però diversos espectadors també s’hi van acostar: qui no vol una pilota del gran dia de record? La majoria d’aspirants es van fer mig enrere quan van veure que el jugador podia arribar a agafar-la, però un d’ells la va tocar i va evitar que Moisés Alou pogués eliminar el batedor. Alou es va enfadar molt, va gesticular enfurismat i va assenyalar el culpable, i la seva reacció va contagiar el públic. Els Cubs anaven guanyant, però l’eufòria de feia un minut ara era mala maror. Els nervis es van disparar. Mig minut després el següent llançament dels Cubs va desviat i fa que els Marlins avancin. Un minut després el públic corejava “imbècil, imbècil”. Un minut i mig després, la Fox ja tenia un primer pla: ulleres, auriculars posats, jersei blau, coll verd, cara d’espant i una gorra dels Cubs. I a partir d’aquí, el desastre: en menys d’un quart d’hora els Marlins van anotar, anotar i anotar, els Cubs van fallar jugades fàcils i van permetre fins a vuit carreres. El partit estava perdut.
La jugada absurda es va convertir tan clarament en el punt de partida de l’esfondrament de l’equip que la relació entre una cosa i l’altra semblava inevitable. La tensió va créixer al voltant de l’espectador, algú se li va acostar i li va llençar un got de cervesa. Repeticions, primers plans, més repeticions, més primers plans. La massa enfurismada va arribar a un nivell de linxament que els cossos de seguretat van ajudar l’espectador a abandonar l’estadi com va poder. L’endemà al matí els mitjans locals ja tenien un nom i una casa per fer-hi guàrdia: es deia Steve Bartman i tenia una feina d’oficina qualsevol. Al vespre, els Marlins van guanyar el setè partit. La maledicció de la cabra s’havia transformat en un jove amb ulleres i auriculars.
Durant dies, a la ciutat de Chicago no es va parlar de res més. De fet, Steve Bartman va rebre amenaces de mort i el llavors governador d’Illinois, Rod Blagojevich, va arribar a suggerir-li entrar en un programa de testimonis protegits. Bartman era un blanc fàcil, i Chicago s’hi va acarnissar. Les ulleres, la gorra i els auriculars es van convertir en la disfressa estrella d’aquell Halloween.
On s’amaga Bartman?
Steve Bartman va demanar ajuda a un amic de la família, un tal Frank Murtha, que des de llavors li ha fet d’advocat, portaveu i protector. Durant tot aquest temps l’ha allunyat dels llops, i ho deu haver fet bé, perquè tretze anys després de l’incident ningú sap on para Steve Bartman ni quina cara fa avui dia. És una llegenda, és un fantasma. Se sap per veu de Murtha que a Bartman li han ofert tot tipus d’entrevistes i fins i tot protagonitzar l’anunci estrella de la Super Bowl, unes xifres molt elevades de diners que sempre ha rebutjat. Murtha assegura que el nivell de peticions no ha baixat amb els anys, i que es dispara cada cop que els Cubs tornen acostar-se al play-off. Bartman sempre diu que no.
La pilota
Un dels detalls més irònics de la història és que, tot i tocar-la, Bartman no es va quedar la pilota. Se la va quedar un advocat que seia dues cadires més enllà i que uns mesos després la vendre per més de 110.000 dòlars en una subhasta. El comprador va resultar ser Grant DePorter, el propietari d’un restaurant de Chicago que la va adquirir amb la finalitat de destruir-la.
La temporada regular 2016 s’està acabant i enguany els Cubs excel·leixen. Fins ara han guanyat més partits que ningú amb una rotació de llançadors liderada per Jake Arrieta i Jon Lester, i amb batejadors de la talla d’Anthony Rizzo i Kris Bryant. S’acosta una nova oportunitat per guanyar el primer títol des del 1908, trencar el malefici i, de passada, deixar en pau d’una vegada Steve Bartman.
Aquest article va ser publicat al diari Ara el 4 de setembre del 2016